Ales
Enmig de la fosca vaig desplegar les ales,
cercant a les palpentes la tauleta de nit,
en un intent d’allargar el braç per agafar el quadern que sempre hi tenc al damunt,
no fos cosa se m’escapi el vol d’un pensament…
Em vaig adonar llavors
que, enlloc de sentir el pes de la mà i l’articulació dels dits,
al final del braç només hi havia una estranyesa lleugera,
com d’abandó…
De sobte, es va moure un corrent d’aire
que em va fer observar (tot i tenir els ulls mig tancats)
que el moviment de la meva mà –ara convertida en ploma,
dibuixava una espiral
per on,
subtilment,
vaig diluir-me…
com una gota de tinta dins de la mar…
Enmig del silenci vaig pegar un crit.
Sord i estrident. Com mai abans.
Ningú em va respondre.
Ningú em va respondre,
però es va obrir una escletxa que va deixar passar una mica d’aire fresc,
on abans només hi havia una taca fosca d’humitat…
allà…
ben amunt…
en un racó del sostre.
Després, lentament, un raig de llum es va començar a filtrar
a través de l’escletxa,
[com es filtra la llum del sol entre les fulles dels arbres més alts,
en l’espessor del bosc,
fins al centre d’una clariana.
L’espectre de la llum es va escampar
a mesura que ocupava el silenci de la cambra,
recorrent tot l’espai,
com algú que sondeja l’aire
amb la intenció de deixar-hi una presència.
Era de nit, encara, però no ho semblava.
En les parets de l’estança, les ombres dibuixaven signes,
el significat dels quals el meu pensament desconeixia.
Lentament, a les palpentes, els meus dits van començar a dibuixar
un gest en l’aire
que es va desfer en el mateix instant que,
mig adormida encara,
vaig sentir l’ensordidor enrenou d’un tren passar de llarg…
sense aturar-se…
La claror era ara tan intensa que,
amb un sotrac més fort que el tren,
va sacsejar els fonaments que havien sostingut,
fins aquell instant, tota la casa.
Recordo que, llavors, em vas mirar,
mentre dibuixaves signes en l’aire… amb els dits…
i, que jo, simplement…
et vaig somriure.
