Els clàssics són llibres que exerceixen una influència particular, que “es mimetitza amb l’inconscient col·lectiu o individual”, ja que no ens deixen indiferents i ens serveixen per definir-nos “en relació a” o tal vegada “en contrast amb.[1]”
Italo Calvino
Em costa molt pensar com hagués estat la meva adolescència sense l’acompanyament solitari i silenciós de les descobertes que les lectures (llibres o fragments) construïen en el meu pensament. Finestres que obrien passatges de comprensió, les lectures m’aportaven respostes que, com un allau de connexions, encadenaven noves preguntes que m’impulsaven a seguir… descobrint-me o qüestionant-me: qui era jo?
Ningú no em va dir mai, llavors, “atreveix-te a saber!” Aquest impuls intern (que era més atreviment que altra cosa) m’ho deien els personatges i les veus amagades entre les línies dels textos…
Aquells textos que mestres agosarats van atrevir-se a llançar-me als braços –com qui llança un salvavides a una nàufraga que va a la deriva– o un desafiament –que pot semblar des de fora una mica absurd– a algú perdut, que camina sense esma.
Esperaven ells, els meus mestres, alguna cosa de mi?
Esperaven que es produís alguna cosa en mi?
La literatura ens acara amb la nostra complexitat
A través dels textos descobrim que no estam sols ni soles
Vaig descobrir, pàgina rere pàgina, que aquella complexitat humana que es desplegava a través del textos, com un teixit fet de fils de colors vibrants, era la meva. Jo, adolescent perduda en les meves fragilitats (i mancances) emocionals, llavors no ho sabia. O tal vegada sí? Ho intuïa? Ho vaig saber després, certament. Ho sé ara. Perquè sovint les llavors tenen això: no són visibles quan se sembren, necessiten la fosca per arrelar i triguen una mica en créixer... ¿Algú havia sembrat perquè tot allò passàs... perquè jo, de mica en mica, amb el pas dels anys, m’anàs descobrint a mi mateixa? Algú que també, en algun moment, s’havia sentit germinar per dins... sense esperar-ho... de dins a fora, gràcies a l’acompanyament de la paraula connectada amb les arrels.
Quina és “la utilitat” de la literatura?
Podem prescindir de les nostres arrels?
Ara que hem d’aplicar una nova llei d’Educació que deixa en la mínima expressió la singularitat de la nostra cultura, em rebel a convertir les meves classes des d’una mirada “pràctica, funcional i utilitària,” per tal d’aconseguir uns resultats absurdament quantificables a través d’uns criteris que no neixen del consens.
De tot això, Maria Acaso en diu el currículum invisible…
Escriure i llegir s’assemblen molt a conrear la terra. També educar
(educere: “treure de dins a fora”).
Sempre cal algú que sembri, pacient, en silenci i sense esperar res.
Diu Simon Leys[1] que “les obres [de literatura] en si mateixes, si tenen autèntic mèrit literari, adquireixen vida pròpia, revelant el seu veritable i perdurable sentit a les generacions posteriors”, un sentit del qual, tal vegada, l’autor no n’era conscient.
Segles després, els clàssics ens segueixen commovent i aportant respostes.
Ens diuen que “cal partir dels interessos de l’alumnat” i, sovint, se’ns oblida que no és menys necessari connectar aquests interessos amb les nostres arrels culturals, dins un món cada cop més globalitzat.
Contradient els ritmes accelerats que se’ns imposen, ens aniria bé fer una pausa i mirar-nos una mica el panorama en perspectiva.
La nostra és una riquesa fràgil
I en ella, com en el paisatge,
rau un camí arrelat
En el nostre fil cultural específic no només hi rau una riquesa fràgil que cal preservar, com ens diu Jesús Tuson [2], quan es demana per què no ens qüestionam protegir la biodiversitat i sí, en canvi, les cultures i llengües minoritzades…
També hi ha un camí evolutiu arrelat en el subconscient col·lectiu i individual que s’està trencant.
Un camí que ens ajuda a saber qui som, d’on venim i què ens defineix… aportant-nos respostes per alguns dels reptes que, en aquest món mercantilitzat ara se’ns presenten. I ara les necessitam.
A l’aula, hem vist aquest dies com la poesia trobadoresca ens ajuda a comprendre que els rols i els estereotips de gènere en el s. xxi són un anacronisme. Conèixer la figura de Ramon Llull ens està aportant l’orgull de tenir un referent, un model de conducta assertiva i dialogant, per tal de deixar de banda la violència a l’hora de resoldre conflictes. Llegir els poemes de March ens ajuda a veure’ns reflectits en la seva lluita interna de les emocions amoroses entre la visceralitat carnal i l’amor sublim, pur i elevat.
Cal seguir teixint
Les connexions ens aporten les respostes
I així, gràcies a l’exercici de la comprensió i el diàleg, podem seguir, creuant fils des del passat fins al present, construint un camí que ens arrela i ens aporta noves respostes.
Desfer tot això en nom de “les necessitats de l’alumnat” és entendre molt poc quines són aquestes necessitats realment i què vol dir ser adolescent.
Ser adolescent significa cercar respostes i fer-se preguntes. Si bé les preguntes les aporta el present, tal vegada per trobar respostes és necessari prendre una mica de perspectiva. Més focalitzats en els resultats externs (els títols, els informes…) oblidam que el camí, la manera i la profunditat marquen una diferència qualitativa.
I és en la diferència que justament ens definim. I ens arrelam.
[1] Italo Calvino. Por qué leer los clásicos, I. Calvino. Madrid, Siruela 2010.
[2] Jesús Tuson. Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona, Ed. 62. 2022.
[1] Simon Leys. Breviario de saberes inútiles. Barcelona, Acantilado. 2016.
